Crònica Inauguració de la VI Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya

Crònica de GEMMA VENTURA MUSTIENES
Fotos de JORDI TARRÈS VALLESPI

La VI Mostra obre el teló de mans de Octavi Marti, director adjunt de la Filmoteca de Catalunya i la directora de la Mostra, Txell Bragulat, en una sala plena i expectant.  Octavi Marti lloa la Mostra per ser una finestra on es mostren imatges del Món Àrab que tenen problemes per circular lliurement i, especialment, per oferir una mirada pròpia no occidental. Les pel·lícules que es projectaran en el marc de la Filmoteca de Catalunya són de fervorosa actualitat i segueixen un present que està en constant canvi, com és el cas de la pel·lícula que obre la Mostra, Dones militants, amb la realitat tunisiana.

Txell Bragulat, per la seva part, recorda que els objectius de la Mostra no són únicament trencar estereotips preexistents i projectar pel·lícules que apropen una realitat llunyana. Sinó també trobar i reforçar llaços a nivell professional en el sector cinematogràfic d’una i altra banda del Mediterrani. Així, dóna pas a Isona Passola, presidenta d’APIMED, Associació de Productors Independents del Mediterrani. Tant és que es tracta de reforçar uns llaços ja existents que Passola i Chamkhi, directora de la pel·lícula que obre la Mostra, es retroben després d’haver compartit un taller fa uns anys a Istanbul, impulsat per la iniciativa cinematogràfica Euromed de la UE. Isona Passola subratlla la força de les dones àrabs que s’han llançat, tot i un pressupost molt reduït o nul, a immortalitzar les dones que han lluitat pel canvi al Món Àrab, com és el cas de Dones militants, de Sonia Chamkhi, on es plasmen les idees i les implicacions de més d’una desena de dones que s’han presentat a les primeres eleccions democràtiques de Tunísia, al 2011.

Sonia Chamkhi, llicenciada a la Sorbona i doctoraen teatre, dóna classes actualment dedisseny de la imatge i de pràctica audiovisual a l’Institut Superior de Belles Arts i a l’Escola d’Arts i de Cinema de Tunis. És autora de novel·la i teatre i està preparant el seu primer llargmetratge de ficció. Chamkhi expressa el seu agraïment per la presència del públic i als organitzadoirs. Afirma que pretén amb els seus documentals mostrar la cara àrab i especialment la de la dona àrab i tunisiana que lluita pels seus drets, la igualtat per a tots els ciutadans i la llibertat.
En acabar la projecció, la sala bull de reaccions variades i d’interrogants atents. Obre el torn de preguntes la presidenta de la taula, Isona Passola, interessant-se pels resultats de les eleccions i de les parcel·les de poder per a les dones. Chamkhi adverteix que les implicacions per a les dones han estat les mateixes que per als partits polítics: les dones (i els diputats en general) que han accedit a l’Assemblea Constituent han estat les que pertanyien al partit religiós Ennahdha, quedant-se les dones dels partits progressistes (així com els militants en general d’aquests partits) fora. Tanmateix, cal tenir en compte que, encara que les dones que han accedit a l’Assemblea són les militants d’Ennahdha, aquestes no tenen una gran història en el militantisme, mentre que les que sí que han lluitat tradicionalment pels drets de dones ihomes han quedat fora.

Al pati de butaques, es pregunta com és que no s’ha tingut l’èxit que s’esperava, per què les dones se les veu com a militants però no com a líders polítiques. Sonia Chamkhi explica que la llei de paritat que els partits progressistes havien promogut i defensat exigia que hi hagués equilibri entre els homes i dones caps de llista de cada partit. Tot i que al principi Ennahdha ho rebutja, quan finalment ho acaba acceptant són en realitat els partits progressistes els que no ho respecten. Aquests partits envien a representants dones a regions tunisianes on elles són desconegudes i que elles no coneixen, tot destinant-les així al fracàs. Chamkhi desvetlla una especificitat del sistema electoral tunisià segons el qual els representants que obtenen més vots poden recolzar els representants que els segueixen a la llista electoral: així, els caps de llistes homes que són coneguts per la població de les llistes d’Ennahdha introdueixen amb ells les dones no militants desconegudes per la població, tot restant així a l’ombra dels homes. Malgrat la gran influència que la religió ha tingut en aquestes eleccions, val a dir que Tunísia disposa d’una Constitució des de la seva independència on un dels pilars és l’Islam com a religió del poble, i no de l’Estat. Aquesta realitat confirma que el país és laic.

Passola objecta que, per molt que sobre el paper Tunísia és un país laic, al documental la religió emergeix en totes les converses que les dones militants tenen amb els futurs votants. Chamkhi reconeix que la religió es troba a flor de pell actualment, però recorda que quan Ennahdha va intentar canviar el primer article de la Carta dels Drets Civils tunisiana, que concedeix la paritat i els drets humans a tots els ciutadans, una oposició ferotge va sortir al carrer per protegir-la.

La pregunta que aquesta realitat suscita és “per què va guanyar llavors Ennahdha?”. Chamkhi reconeix que cal entendre el procés electoral. En primer lloc, només 50% de la població va votar. Després, Ennahdha era un partit verge, que encara no havia participat a la vida política tunisiana, malgrat que els seus militants havien estat empresonats sota el règim de Ben Ali per ser islamistes. A més, cal tenir en compte que la diversitat de partits polítics (més de 100) va significar una dispersió del vot. I finalment, Ennahdha es va vendre com a partit islamista que lluitaria per a la imposicicó de la religió i de la identitat, però també per a una millora social, contra l’atur, la marginalització rural i la pobresa. La directora defensa que actualment ja es comença a veure que el partit religiós no ha resolt els problemes econòmics, i els sondejos per a les properes eleccions ja els concedeixen la meitat dels vots que havien obtingut.

Es demana des de platea si el codi de família estaria en preill amb aquest nou partit. Chamkhi insisteix en la importància i el pes de la societat civil i de l’activisme a Tunísia que no ho permetria.

Un espectador expressa que ha trobat a faltar la realitat del dia a dia de les dones que fan campanya, de les quals només es mostra les idees, sense transmetre els seus fets. La directora reconeix que seria interessant mostrar també aquesta faceta, però que en aquest documental la seva intenció era mostrar i deixar palesa la lluita política de les dones per accedir a les institucions públiques i poder continuar lluitant per la igualtat. No descarta, però, explorar en una altra ocasió aquest tema.

Una altra persona del públic s’interessa per si hi ha censura des de l’enderrocament de l’antic règim, cosa que Chamkhi nega. Li pregunten llavors quines idees intentava canviar en produir aquesta pel·lícula. La directora afirma que la pel·lícula va adreçada al poble tunisià, per tal que conegui les dones que des de l’ombra han estat militant per a la instauració d’uns drets socials i humans bàsics.

Així es clou la primera sessió de la Mostra, despertant una gran expectativa per a les properes projeccions.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s