Crònica del debat amb el director Mohammed Zran, Vivre Ici (9 de novembre)

Crònica de GEMMA VENTURA MUSTIENES
Fotos de JORDI TARRÈS VALLESPIImatge

Viure aquí [Zarzis], Mohammed Zran

Després de la projecció d’una pel·lícula d’alta càrrega lírica i on la bàscula entre la modernitat i la tradició està en constant cerca de l’equilibri, Julio Lamaña presenta i dóna directament la paraula al director i realitzador de Viure aquí [Zarzis], Mohammed Zran, ja que malauradament no hi ha temps suficient per realitzar un debat còmode i participatiu.

Zran agraeix l’acollida a la Mostra i l’assistència del públic que pràcticament ha omplert completament la sala. Reconeix que no seria possible realitzar una altra pel·lícula d’aquestes característiques, amb les mateixes dinàmiques. La pel·lícula sorgeix com a defensa de l’existènia d’una alternativa a una realitat immersa en la violència que inunda les realitats a l’Àfrica, a Orient Proper. Però què es pot filmar, què es pot dir, partint a més de mitjans limitats? Tenint pocs mitjans però una gran necessitat de dir, Zran va tenir com benefactor un cosí vivint a París que li va comprar una càmera a terminis. Amb ella, Mohammed Zran arriba al seu poble natal, Zarzis per gravar persones i personalitats que ja coneixia. Sense guió, amb l’objectiu de fer la pel·lícula dels seus somnis, sense haver de respondre a interessos institucionals o de les televisions. El punt crític i imprescindible per a la realització de la pel·lícula era que els habitants de Zarzis acceptessin el funcionament. Plantejava especialment un obstacle la personalitat de Simon, el botiguer jueu del poble. El recordava, de petit, com un personatge quasi màgic de la seva infància, però també dur i impenetrable com una roca. Afortunadament, els vilatans accepten la proposta i la pel·lícula comença el seu itinerari.

Com filmar el temps, l’espai, la gent? Zran insisteix que tot es feia a l’instant, sense preparació, sense segones preses, com un pescador pacient: a vegades sortia, a vegades no. El treball més important va sorgir especialment després de les 200 hores de gravació realitzades: el muntatge va durar un any, i a mesura que avançava, es plantejava quin era exactament el missatge que volia transmetre. Fins que apareix: és possible conviure. A Zarzis persones de més de quaranta nacionalitats, com a residents permanents i propietaris de cases, i de religions diverses conviuen amb calma. Zarzis s’erigeix així com un exemple del fet d’acceptar les diferències. Zran construeix una pel·lícula sobre l’altre i el nosaltres, sobre l’altre i el jo. Un vaivé constant entre identitats i realitats. Bon símbol d’això és la relació entre Tahar i la seva dona: tenen caràcters i cosmovisions oposats, però a la vegada es pot sentir un fil d’amor i comprensió que els uneix, com a la càlida escena de la preparació del te amb ametlles. I és justament el missatge que Zran volia transmetre i amb el qual es clou la tercera jornada i quarta projecció de la Mostra: malgrat el difícil funcionament del món, amb interessos polítics de dominació intricats i lluites de força, cal acceptar l’altre en la seva diferència.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s