Debat amb Faher Elrahadi, productor de La Llarga Nit (Al-Lail al-Tawil), 9 de novembre

Crònica de GEMMA VENTURA MUSTIENES
Fotos de JORDI TARRÈS VALLESPI

La Llarga Nit [Al-Lail al-Tawil], Hatim Ali

Abans de la projecció de la pel·lícula siriana La Llarga Nit, Lourdes Vidal, cap de l’àrea del Món Àrab al IEMed, agraeix i valora molt positivament la petita participació que enguany per primera vegada el IEMed a la Mostra i presenta, acte seguit, el productor de la pel·lícula, Faher Elrahadi. Essent la pel·lícula fàcilment un símbol de la realitat siriana, Vidal llegeix la situació actual com aquest terrible malson que Síria està vivint en llevar-se d’una “llarga nit”.

Faher Elrahadi dóna les gràcies al públic assistent i els desitja una bona projecció.

En acabar la projecció, la sala immersa en el xoc suscitat pels silencis i els dolors inexpressables projectats a la pantalla pren el seu temps abans de plantejar qüestions al convidat. Comença així Lurdes Vidal, recordant que aquesta pel·lícula va estar censurada en el seu moment a Síria, i demanant-se si s’ha pogut veure en altres països posteriorment. Es pregunta especialment per l’acollida que ha pogut tenir en un país proper com és el Líban. Faher el Rahadi contesta que en efecte la pel·lícula no s’ha projectat mai a Síria a causa de la censura però que s’ha projectat en molts festivals tant als països àrabs com internacionals, on ha rebut fins a 19 premis.

D’altra banda, Vidal explora l’immens significat de les relacions que es poden veure en pantalla i es pregunta si es podria establir una correlació amb la realitat a dia d’avui, veient bàndols confrontats, intents de conciliació, etc. El convidat prefereix no expressar-se pel que fa a temes polítics argumentant que no els coneix prou.

Una persona del públic comenta que ha trobat un fort lligam entre la pel·lícula i el teatre i es demana si la idea i el desenvolupament estan inspirats en alguna obra teatral o literària preexistent. El productor de la pel·lícula confirma que existeix una estreta relació amb el teatre, ja que alguns actors provenen del teatre i existeixen influències i referències a diversos dramaturgs com Saad-Allah Wannous, però que el text és totalment original de Hatim Ali.

També se l’interroga sobre les relacions prèvies i subjacents entre els membres de la família confrontats. Elrahadi considera que la pel·lícula mostra el que ha de mostrar i que desenvolupar aquesta qüestió seria repetir el que s’ha vist en pantalla. Simplement, subratlla la gran diversitat de les personalitats a Síria, a favor i en contra del govern, amb opinions divergents a l’Estat però també a dins de casa.

Una altra espectadora s’interessa pel rodatge de la pel·lícula al país, demanant-se si al 2009 ja va ser complicat rodar-la. Tanmateix, Elrahadi comenta que obtenir els permisos de rodatge a Síria és senzill, ja que es donen totes les facilitats institucionals. En canvi, la tasca complicada és projectar després la pel·lícula.

A continuació, el públic s’interessa pels detalls plens de simbolisme que els presos valoren en sortir de la presó, com un retrobament amb la quotidanitat: córrer pel carrer, meravellar-se per una parada de fruites i verdures, romandre sota la pluja… Es demana llavors si aquests detalls són buscats i artificials o sorgeixen al llarg del rodatge. El convidat reconeix que aquesta fascinació per detalls quotidians i fins i tot rutinaris expressa perfectament la tornada a la vida real després de 20 anys de reclusió. I tots ells, constaven ja al guió de la pel·lícula i per tant són buscats.

Una altra espectadora agraeix i felicita el productor per la transmissió de les imatges, els valors de la societat i la realitat social siriana a la pel·lícula i destaca també una certa visió femenina en la presentació de la història. Es pregunta, en aquest cas, per si la presó és real i si ha estat possible de rodar-hi. Elrahadi confirma que es tracta d’una presó de debò i fa saber que a Síria és possible filmar en llocs institucionals i reals.

Encara un altre espectador felicita els responsables de la pel·lícula, ja que es tracta d’un mecanisme de transmissió del que està passant al món àrab molt més complet i directe que les notícies que apareixen a la televisió. Així mateix, encoratja a l’organització a continuar amb aquest tipus d’iniciatives per mantenir i impulsar el coneixement mutu. Elrahadi agraeix aquestes paraules per la part que li correspon i reflexiona sobre la construcció de l’altre en qualsevol societat: que els sirians són de carn i ossos com ell, com tothom, com els personatges. Valora molt positivament que aquest tipus d’iniciatives i de pel·lícules (només la seva empresa ja n’han rodat quatre de sirianes i dues d’egípcies) aconsegueixin fomentar una imatge senzilla, quotidiana i real dels sirians, i dels àrabs en general.

I finalment, Lurdes Vidal fa una darrera lectura de la pel·lícula entenent que es construeix a partir de dues absències, la dels de dins de la presó, els reclusos, i la dels de fora, els familiars. Elogia la contraposició de les dues absències, i expressa la seva sorpresa en adonar-se que quasi es diria que la separació i el posterior retrobament són més traumàtics per als familiars que per als reclusos. Reflexiona també sobre la manera com cada personatge, amb el seu caràcter i personalitat, construeix l’absència de manera diferent.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s