Cloenda amb el debat de “Le Penedit” de Merzak Allouache

El penedit [Al-Ta’ib] -Merzak Allouache

Crònica de GEMMA VENTURA MUSTIENES
Fotos de JORDI TARRÈS VALLESPI

Josep Maria Navarro, un dels membres de Sodepau, entitat organitzadora de la Mostra, presenta el debat que clourà aquesta sisena edició, en companyia de dos membres de la Federació de Cineclubs tunisiana: Maher Rekik i Ramzi Lâamouri. En donar-los la paraula Josep Maria Navarro, el primer fa una breu presentació del director, mentre el segon ofereix una breu anàlisi de la pel·lícula per tal de llançar el debat. Nascut al 1944, Merzak Allouache roda les seves primeres pel·lícules al 1966, després de la Independència d’Algèria, Voleur i Croisement. Més tard, es consolidarà amb pel·lícules com Un amour à Paris (1986) o Bab-el-Oued City (1996). Val a dir que la seva darrera pel·lícula, que la Mostra ha projectat, Le répenti, ha tingut un gran èxit arreu. Narra un episodi obscur de la Història contemporània d’Algèria: el moment de la “Concorde nationale” (“Concòrdia Nacional”, també anomenada “Civil”). Es va tractar d’una decision national del govern a través de la qual es pretenia imposar un perdó a totes aquelles persones que haguessin estat rere les files dels grups que havien sembrat el terror  sense haver-se tacat, això sí, les mans de sang. Els primers anys de la “Concòrdia Civil”, en els quals de fet s’emmarca la història d’aquesta pel·lícula, estan marcats per la dificultat per part de la població de poder realment otorgar el perdó. És per això que no va tenir massa bona acollida per part del poble algerià, ja que no hi havia hagut el temps suficient per curar totes les ferides. Tanmateix, Allouache s’endinsa en el tema i el transcriu en llenguatge cinematogràfic. Malgrat el repartiment d’actors, que segons el convidat no seria el punt fort de la pel·lícula, els colors terrosos, els plans generals, la càmera a l’espatlla… són algunes de les característiques que contribueixen a aportar un ambient proper i realista, per tal d’abordar un tema que els algerians no gosen atacar. Qüestionat a vegades pel fet de ser un algerià de fora, un “beur”, un algerià vivint a França, Merzak Allouache reivinda el seu dret a poder expressar-se sobre la qüestió.

Havent presentat el director i la pel·lícula, els dos convidats resten a la disposició d’una sala encara corpresa per allò dit i el que queda sense dir a El Penedit. El primer espectador que pren la paraula reconeix que la pel·lícula ha estat interessant i que la intenció del director era clara: mostrar la tragèdia que s’amaga rere l’acció terrorista, éssers humans innocents que paguen amb la vida mentre altres continuen vivint segons les seves ideologies. Acte seguit planteja dues qüestions als membres de la Federació de Cineclubs tunisiana. En primer lloc, planteja l’interrogant que li suscita l’atac del noi amb ganivet. Ramzi afirma que l’escena representa la venjança de les víctimes, convertint-se (quasi) en botxins. Comenta que existeixen diverses reaccions de les víctimes: els que accepten i callen, i els que no. Malgrat que podria ser que l’espectador necessités una introducció prèvia per accedir a la història i a la seva comprensió, Ramzi considera que els diàlegs, el llenguatge no verbal i la pròpia imatge poden servir de recolzament a la història. En segon lloc, el mateix espectador es pregunta sobre les possibles causes del segrest i posterior assassinat de Selma, la filla de la parella separada protagonista a la pel·lícula, aventurant una possible relació prèvia dels pares amb els terroristes. Rakik entén que l’espectador hauria vist un possible passat terrorista en els pares, però considera que no és el cas. Val a dir que existeix una certa especificitat del cinema algerià que podria explicar aquesta obertura de la història. Els anys 90 estan marcats per aquests “anys de brasa” o “la dècada negra”, durant els quals tots els cercles familiars estan tocats per morts i ferits. Els directors que al llarg d’aquesta època intenten mostrar la realitat, la suggereixen, permetent als espectadors de crear-se la seva pròpia idea sobre la qüestió. Són anys de tabús, de foscor. Es tracta de deixar entendre, sense explicitar. Malgrat que el convidat no s’atreviria a dir que els pares són terroristes, sí que és cert que viuen en una zona rural. En aquest tipus de zones, s’hi imparteix una política de terror, especialment contra tot aquell que menciona o té res a veure amb la lluita armada contra el govern. La parella podria haver estat contra el govern, però sense arribar a ser terroristes. Tanmateix, la lliçó que es desprén de la pel·lícula és que tot aquell que està contra el govern, ja sigui mitjançant la lluita terrorista o simplement amb una oposició ferma, en resulta mort: el mateix destí per a tots aquells que lluiten contra el govern.

Una segona mà alçada pren la paraula per recordar d’altres produccions cinematogràfiques del mateix director, L’autre Monde (2001), de la qual s’ha fet poca difusió però que també és molt novel·lada. Aprofitant l’avinentesa, aquest espectador cita també un escriptor que també ha tractat els anys foscos de la “dècada negra”. De fet, també recorda que no tot és clar: la implicació de l’Estat en la creació del terror que va impregnar la vida de la població, mitjançant un terrorisme d’Estat, no s’ha arribat a esclarir, especialment, tenint en compte la complicitat de França (com s’expressa en el llibre France-Algérie. Crimes et mensonges d’État. L’espectador recorda que també a Espanya existeix un cas de terrorisme vs. terrorisme d’Estat, que encarano s’ha arribat a esclarir, el cas d’Euskadi. I de fet, reivindica que Espanya podria aprendre pel que fa al tractament de la situació a Algèria, ni que sigui a nivell cultural. Ramzi reconeix que no seria el millor film d’Allouache i considera que el poble algerià és tímid a l’hora de tractarel tema de manera desenvolupada, ja que les ferides encara estan obertes i l’angoixa continua. En aquest sentit, elogia el paper del cinema en la presentació i difusió d’aquestes qüestions complexes. Així mateix, agraeix que organitzacions com Sodepau treballin en fomentar la circulació de les pel·lícules del Món Àrab, mostrant-ne la pluralitat i permetent així l’apropament de les dues rives del Mediterrani, que malgrat no trobar-se a més d’una hora en avió, no es coneixen prou profundament.

Malgrat l’interès suscitat a la sala per la pel·lícula i les intervencions, el temps s’esgota i cal cloure el debat.Josep Maria Navarro agraeix als treballadors de la Filmoteca i a tots els voluntaris de Sodepau que han fet possible la Mostra la seva feina i dedicació. Aprofita per recordar que el cinema àrab no abandona la Ciutat Comtal, ja que dos cicles més resten vius durant el mes de novembre: resta una projecció al cicle de Casa Elizalde, així com també la Setmana Cultural Gràcia amb Tunísia (12-17 de novembre) al Centre Cívic la Sedeta. Així, l’organització i el públic es donen cita de nou per 2013, de cara a al VII Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya, que tindrà lloc de nou a la Filmoteca de Catalunya.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s